Cadascú creu la seva pròpia realitat, pot pensar i sentir les coses d'una determinada manera, i en explicar-ho a algú altre, aquesta persona pot entendre completament el contrari. Estem sonats? Podria ser... però no, l'explicació a aquest fet, és que cadascú construïm la nostra pròpia realitat, mitjançant el llenguatge.
Tot el que passa depèn de nosaltres, de com ho veiem, de com ho sentim...
Així que una bona manera per ajudar a una persona estancada en la seva visió, és oferir-li un ventall de punt de vistes que l'ajudin a canviar la seva opinió.
Amb persones adultes potser és una mica més complicat, però amb infants és ben senzill. Qui va inventar el primer conte va descobrir un tresor...
A classe l'Ernest ens va proposar tres enunciats diferents:
1. Nena que li pica una abella i n'agafa por, per tant deixa de sortir al pati i no vol jugar.
2. Nen que té por a pujar als autobusos perquè amb la seva àvia veu un accident per la tele i ara ha de fer un viatge amb els pares.
3. Nen que es fa pipi al llit i té la capacitat suficient per controlar-ho.
La Coral i jo vam decidir escollir la primera opció, i vam crear aquest petit conte:
Hi havia una vegada, una abella que estava molt trista, perquè es trobava sola, sense cam amic ni ningu que l'estimés, perquè tothom li tenia por.
Aquesta abella, volia acostar-se als nens i nenes del pati, per fer nous amics, però cada vegada que ho intentava els nens marxaven corrents espantats, entre salts i xisclets, de manera que un dia, l'abella, entre tant rebombori es va espantar també, ja que és molt petitona i els nens al seu costat són molt i molt grans. Així que sense voler, per defensar-se i a causa de la por, va picar una nena que passava per allà.
A partir d'aquell dia, la nena va començar a tenir por a les abelles, i va deixar de sortir al pati, de jugar... en definitiva, va deixar de ser una nena feliç.
L'abella, en veure com estava la nena, es va posar molt trista, perquè vol que la nena torni a sortir al pati i jugui amb les seves amigues i s'ho passi bé, així que per demanar-li perdò i deixí de tenir-li por, li regala un potet de mel, perquè vegi que també fa coses bones i d'aquesta manera, la nena i l'abella van fer les paus, i a partir d'aquell dia va tornar a sortir al pati.
Tot el que passa depèn de nosaltres, de com ho veiem, de com ho sentim...
Així que una bona manera per ajudar a una persona estancada en la seva visió, és oferir-li un ventall de punt de vistes que l'ajudin a canviar la seva opinió.
Amb persones adultes potser és una mica més complicat, però amb infants és ben senzill. Qui va inventar el primer conte va descobrir un tresor...
A classe l'Ernest ens va proposar tres enunciats diferents:
1. Nena que li pica una abella i n'agafa por, per tant deixa de sortir al pati i no vol jugar.
2. Nen que té por a pujar als autobusos perquè amb la seva àvia veu un accident per la tele i ara ha de fer un viatge amb els pares.
3. Nen que es fa pipi al llit i té la capacitat suficient per controlar-ho.
La Coral i jo vam decidir escollir la primera opció, i vam crear aquest petit conte:
Hi havia una vegada, una abella que estava molt trista, perquè es trobava sola, sense cam amic ni ningu que l'estimés, perquè tothom li tenia por.
Aquesta abella, volia acostar-se als nens i nenes del pati, per fer nous amics, però cada vegada que ho intentava els nens marxaven corrents espantats, entre salts i xisclets, de manera que un dia, l'abella, entre tant rebombori es va espantar també, ja que és molt petitona i els nens al seu costat són molt i molt grans. Així que sense voler, per defensar-se i a causa de la por, va picar una nena que passava per allà.
A partir d'aquell dia, la nena va començar a tenir por a les abelles, i va deixar de sortir al pati, de jugar... en definitiva, va deixar de ser una nena feliç.
L'abella, en veure com estava la nena, es va posar molt trista, perquè vol que la nena torni a sortir al pati i jugui amb les seves amigues i s'ho passi bé, així que per demanar-li perdò i deixí de tenir-li por, li regala un potet de mel, perquè vegi que també fa coses bones i d'aquesta manera, la nena i l'abella van fer les paus, i a partir d'aquell dia va tornar a sortir al pati.
